A favor de "La dignitat de Catalunya"

Per primer cop a la història la premsa catalana ha deixat de banda les seves diferències ideològiques, partidistes i interessades per unir-se i fer front a un fet que ja sembla imminent: una retallada important de l'Estatut, del nostre Estatut, el mateix que va ser aprovat per referèndum i vam anar a votar. És hora que el poble català desperti, s'uneixi i cridi per sobre de les veus que, des de Madrid, ens volen fer callar. I els primers en fer-ho han estat els periodistes catalans, que moguts per un mateix sentiment han escrit un editorial que realment reflecteix el sentiment del catalans.

Els felicito per la iniciativa i m'uneixo a ella, com ho han fet molts companys meus al llarg del dia.

Així doncs, escoltem què diu la nostra premsa:


La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

"Volver a empezar...¡otra vez!"


Quants cops heu sentit la maleïda cançó de la famosa “vuelta al cole” del Corte Inglés sense poder evitar posar mala cara...Segur que moltíssims! Almenys els de la meva generació...Per sort l’anunci (i la maleïda cançoneta) van passar a millor vida, però cada setembre, per molts anys que passin, la recordo i amb ella la sensació de la tornada al col·legi. Setembre ja està aquí i amb ell la fi de les vacances, els cels emboirats, les últimes festes majors, les presses per encarregar els llibres del curs, les cues a l’Abacus, la tria de la motxilla, de l’estoig, els uniformes nous... I de l’estiu ja ens queda ben poc; el record de les vacances reflectit en el color de la pell, més fosca, com ja és tradició. Poc queda ja d’aquells dies perduts a la vora del mar o prenent una cervesa en una terrassa veient passar el temps, les hores i sense cap mena de preocupació.


En uns dies començaran les corredisses, les presses pels matins, els clàxons dels impacients, els plors dels més petits que no volen resignar-se a tornar a l’escola, els badalls al tren a primera hora del matí, les cares de son d’aquells que com els més petits encara no volen tornar a la feina i, per tant, a la rutina. Però ha arribat l’hora de tornar a encendre motors, d’escalfar-los i fer-los rodar abans de posar-nos realment en marxa...


A mi millor “wake me up when september ends”(desperta’m quan acabi el setembre).


Guia per sobreviure a les vacances amb pressupost mínim

Nova York, Londres, Dubai, Praga, Tailàndia...és que no parem! De somiar, és clar, perquè aquest any la crisi també ve de vacances amb nosaltres. Tot és tan fàcil quan obres el moneder i brillen els bitllets de 50...i el saldo del compte no té un maleït signe de resta al davant...Sí, tot és tan fàcil aleshores. Però bé, aquest any no és el cas. Així que toca conformar-se, quedar-se a casa i que la targeta de crèdit quedi relegada a la part més fosca del moneder.

Bé, potser exagero una mica. Ja portem un mes i mig de vacances i encara sobrevivim. Us diré com. Al supermercat s'ha d'anar gairebé amb els ulls tancats i només agafar allò imprescindible. Un pot de pringles sour & cream és imprescindible? (deixem-ho en pregunta retòrica...). Doncs bé, allò imprescindible. La segona regla és treure profit del menjar que has comprat, és a dir, no dinar ni sopar fora. Això és fàcil si tens un bon xef, però no tant si tot el que cuines té un lleuger gust a socarrat. Per sort no és el meu cas, jo tinc xef.

Si es segueixen aquests dos consells al peu de la lletra l'economia (la de cadascú no la del país...) acaba millorant. Per últim, i el més dur de tots: no comprar res extra. Sí, res és res, encara que a la Roca del Vallès hi hagi un vestidet moníssim que està descaradament rebaixat...Res. Aquesta és la manera de sobreviure sense pressupost a unes vacances eclipsades per la Crisi (en majúscules).

Mmm...final dramàtic i descoratjador. Va, millorem-ho. Estar a punt d'ésser perseguit per l'home del frac no és tan dur quan tens algú que està disposat a córrer al teu costat. A tots ens agradaria fer un tomb per Nova York, però una cerveseta mentre escrius un post a la terrassa compartint taula amb aquella persona especial tampoc no està gens malament...

A en Michael Jackson se li escapa la vida



Qui no recorda els primers acords de la cançó Thriller...? Qui no ha fet mai el famós pas del cantant? Segur que en algun moment tots hem parlat d'en Michael Jackson, encara que fos per mostrar el nostre desacord pels seus esgarrifosos canvis d'imatge. El cert és que el cantant ha estat dels que més ha lluitat per deixar de ser el que era... Hi ha qui es canvia el nom, el color de cabells, fins i tot el sexe, però el color de la pell...? De persones que es canviïn de color tan radicalment només n'hi ha una: en Michael Jackson. O n'hi havia, perquè segons informen els principals diaris d'Estats Units el cantant ha mort aquesta tarda (hora americana) després d'haver estat traslladat per haver patit una parada cardíaca al seu domicili, a Los Angeles. Tot i que ha agafat per sorpresa al món sencer, el cert és que feia temps que en Michael Jackson jugava massa amb la vida, i s'arriscava a perdre-la.

Tots sabem que no serà recordat ni de bon tros com ell hagués volgut. El cantant del famós Thriller ha fet de la vida això mateix, un thriller terrorific ple de pujades, baixades i d'ensurts. Ha estat notícia pels fets més desagradables (com l'acusació de pederastia o el fill relliscant-li de les mans en un balcó)i ha intentat despesperadament lluitar contra el seu color de pell, contra la seva raça, demostrant així ser el més racista de tots. Tot i això era en Michael Jackson.

I ens preguntem...Calia fer de la vida un continu espectacle grotesc?

M. Jackson, descansa en pau.

I per què en 20 línies?



Benvinguts a en20línies!

Aquest blog pretén ser un espai de comunicació i de discussió sobre notícies d'actualitat periodística, sobre temes polèmics, sobre tot allò que preocupa la societat, sobre tot allò que l'inquieta...

L'única condició és escriure en tan sols 20 línies! Un repte? segurament sí, però és el mateix al qual s'enfronta tot estudiant que vol accedir als estudis de periodisme a certa universitat (no farem propaganda ara!). Hem volgut traspassar aquest costum de les 20 línies justes per parlar d'un tema d'actualitat i demostrar a la vegada les teves dots artístiques a un blog que vol ser una forma de comunicació ràpida i eficaç de tot allò que mou el món.

Ens hi posem?

top